Reflexions al voltant de les noves condicions de la producció cultural

No hi ha dubte que la cultura està passant per un mal moment, com ho està passant la resta de la societat. La irrupció de la pandèmia ha augmentat problemes ja existents, a més de crear-ne de nous igualment difícils de gestionar. Davant d’aquesta situació, els i les professionals de la gestió cultural han dedicat tots els seus esforços a intentar adaptar a curt termini les seves propostes, projectes i programacions.

Moltes i diverses han estat les iniciatives que s’han desenvolupat per trampejar les limitacions de la pandèmia, totes amb un denominador comú: la implementació dels canals de difusió digitals com a substituts o complements dels mecanismes tradicionals. Part d’aquesta nova praxi ha facilitat l’existència i la consolidació de noves modalitats en l’àmbit de la distribució, difusió i monetització del contingut cultural d’origen analògic (es recomana llegir els posts de Jorge G García a Retina), però també ha creat falses expectatives.

En altres paraules, estan (i estem) intentant que la cultura no deixi de comunicar. El problema és que aquest afany, de vegades, pot ser contraproduent. S’han emprès moltes accions per intentar que el fet cultural en si, no parés del tot, però més enllà de la tasca encomiable a favor de sostenir el sector, no s’han tingut en compte una sèrie de conseqüències considerables. Fruit d’aquests esforços s’han creat múltiples esdeveniments digitals; espectacles amb limitacions d’aforaments o experiments en què el públic havia de canviar els hàbits de manera radical. Això anterior s’ha donat a tal grau que el 2020/21 ha passat fins i tot a denominar-se l’any de les pantalles i balcons (“El año de las pantallas y balcones, las mejores iniciativas culturales en tiempos de pandemia”). El resultat, com es podria esperar, ha estat desigual, però sempre partint des d’un mateix principi de bona fe: que la cultura no deixi de comunicar. Tanmateix i com abans ja apuntàvem, es podria preguntar: Quines són les conseqüències (encara desconegudes o que tot just comencen a manifestar-se) d’aquestes solucions/decisions? Un espectacle pensat en format escènic es pot retransmetre per streaming amb resultats raonables? (recomanable la lectura d’ “Audiencias digitales” de Ferran López) o fins i tot és o no contraproduent celebrar un concert de música ska amb el públic assegut en una cadira de plàstic?

Deixant de banda la deformació del fet narratiu en si, o d’allò que des del màrqueting s’anomena l’experiència, emergeixen altres temes de fons… Ha canviat el preu i el valor del caixet d’un espectacle que té l’aforament limitat? Es pot exigir el mateix a una marca patrocinadora d’un esdeveniment si l’afluència de públic ha canviat? Es pot continuar estructurant un contingut cultural des d’una única finestra d’exhibició? Al costat d’aquestes preguntes (i moltes més) ens trobem davant d’un darrer escull…. Què passa amb aquelles propostes culturals que anaven adreçades a, o estaven plantejades des d’objectius socialitzants (on l’oferta cultural està intricada amb un altre tipus d’accions digitals i/o presencials)? Alessandro Baricco a The Game ja identificava el valor del tot, entès com una unitat: “Si una cosa no mesura Ú, té proporcions tan mínimes que bàsicament no existeix”. Un valor basat en la suma d’elements; per exemple, no paguem el preu d´una cançó sinó l´accés a tota la música possible. En cas que ens ocupa, es tracta de veure quins camins seguim quan un projecte cultural està estructurat en accions que requereixen de la socialització presencial o digital (en constant procés de transformació).

Qualsevol mutació comporta conseqüències i més si es fa per qüestions d’emergència. La situació actual provoca canvis en la nostra percepció del valor, el temps, l’espai, la narrativa o la forma de participació del públic en una proposta cultural. La qüestió és si aquests canvis són només conjunturals o han arribat per quedar-s’hi; si la seva implementació és fruit d’un ajust puntual o servirà o per crear formats mixtos a mig camí entre el pre-pandèmic i el post-pandèmic.

La cultura continua comunicant, dèiem… Però cal preguntar-se: en quin sentit?; no ho fa en una altra direcció? ca a ella mateixa (el sector), per exemple, i no cap al ciutadà (les persones)? ¿No està massa ocupada traient aigua per plantejar-se si hi ha la possibilitat de pujar a un altre vaixell amb més prestacions? No ens mal interpretin: la situació actual és molt crítica i resulta lògic estar al que cal estar…. Però caldria aturar-nos a pensar si el que està passant, no ens obliga a establir altres maneres de relacionar-nos amb els ciutadans, participants, públics, usuaris, afins… i per tant amb les nostres administracions.

El model cultural pel qual vam deambular s’ha fet lliscar amb mestria entre conceptes intocables que dotaven el fet cultural en si d’un estatus de centralitat social (que no rellevància). La cultura importa perquè ajuda a fonamentar valors rellevants per a la nostra societat i estableix, en certa manera, un cànon de les línies a seguir sobre allò que és ètica, estètica i qualitativament destacable. Fins ara, aquests han estat els preceptes que han marcat les polítiques culturals de les darreres dècades, fruit d’una evolució natural de les mentalitats procedents de l’àmbit de l’animació sociocultural i els cercles intel·lectuals i/o universitaris.

Segurament estem davant d’un canvi d’era en què tots els sectors de la societat s’hauran de replantejar el seu rol. A diferència, però, d’altres etapes recents de la nostra història, ara hi ha molts més jugadors a la pista de joc. El món digital (acompanyat per certs marcs econòmics i polítics) ha canviat completament la nostra percepció sobre allò que entenem pel fons i l’essència d’allò cultural. Per dir-ho altrament, la cultura ha deixat de ser un indicador social concret i estable.

Tot i aquest canvi, si ens fixem en els plans estratègics per a la cultura, dels propers anys, veurem que les seves recomanacions són molt similars a les d’anys enrere, quan el panorama era completament diferent. Per exemple, les 10 recomanacions del Manifest Cultura Per Al Futur (iniciativa de la Comissió Europea), que aborden la necessitat de facilitar l’existència d’entorns per a la creació cultural; invertir en educació cultural; ampliar l’accés a diferents mercats; enfortir la gestió i, en general, no deixar ningú enrere… Davant conceptes tan clàssics al nostre sector, és raonable pensar que estem intentant enfrontar-nos al futur amb receptes del passat.

Deixant de banda els conceptes bàsics vinculats als drets culturals (patrimoni i diversitat) i a la culturització de les estratègies de sostenibilitat presents a l’Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible (consulteu l’article sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible i el sector cultural present al bloc de Trànsit Projectes), està clar que alguna cosa està canviant pel que fa al significat i la utilitat de la cultura per al ciutadà. La cultura continua tenint un paper important si sap retrobar el seu espai. La re-definició d’aquest nou rol de la cultura dependrà de l’actitud dels creadors i dels gestors culturals i de la seva capacitat d’interlocució amb les persones. Més que mai, s’estableix una relació de necessitat entre la figura del creat i la del gestor; ja que no es tracta d’una crisi de contingut, sinó de forma; seran necessaris nous mecanismes per dialogar amb la ciutadania; fer-ho a través de la cultura és una via no sols possible, sinó completament factible.

En funció de si s’opta per l’immobilisme (reiterar-se al model clàssic); l’adaptació (canviar-ne la gestió només durant la pandèmia) o la transformació, la figura del gestor cultural decantarà el quan, el com i el perquè del futur del panorama cultural de proximitat. Per fer-ho necessita ubicar-se a prop de l’usuari de l’oferta cultural, emprant i posant en pràctica –entre d’altres– conceptes fins ara allunyats de la majoria de pràctiques de la gestió cultural contemporània i els seus llenguatges quotidians. Com són la gestió de dades, la usabilitat, la ludificació o el màrqueting relacional. Elements bàsics utilitzats pel món digital per mantenir un diàleg constant amb el vostre usuari. No es tracta de transformar el contingut en alguna cosa comercial (entès això des de la uniformitat) sinó de comprendre quines són les formes en què la ciutadania se sent atreta o integrada relacionant-se amb un fet cultural i per què. Es tracta d’una cosa tan fàcil i complexa com saber, ni més ni menys, quin rol té la cultura a la societat actual per al ciutadà contemporani.

Per sort, la cultura continua comunicant… Però no sabem si la ciutadania segueix utilitzant el mateix receptor i quines conseqüències pot provocar aquestes noves modificacions a l’acte de comunicació. De fet, Baricco a The Game ja ens va advertir que molts dels nous efectes secundaris provocats pel nou context social i cultural no ens agradarien. Però, deixant de banda les nostres fílies i fòbies, l’ofici del/de la gestor/a cultural consisteix a predir, actuar i avaluar la relació entre el fet cultural i la ciutadania… I viceversa.

En resum, es tracta de fer una cosa tan bàsica com mantenir la comunicació oberta, sent flexibles, empàtics i conscients que les coses poden haver canviat… Més del que imaginem.